Medi social -Magistral 1-

Aquesta primera classe m'ha fet pensar en el procés que significa ser mestra. Entenc que és un procés lent que involucra certs canvis i hàbits personals. Avui hem parlat sobre la nostra opinió sobre el que és ser un educador, es podria deduir que és alguna cosa que molts estudiants de tercer curs ja tindrien clar. Però és una resposta complexa la que es revela ja que em fa pensar que ser mestra és acompanyar emocionalment un procés educatiu molt íntim i personal de nens i nenes entre zero i sis anys.
Si pretenem que les persones que acompanyem emocionalment s'involucrin amb determinades activitats haurem abans de res observar, per esment a les seves necessitats, escoltar les seves demandes per després poder connectar una experiència amb el contingut curricular que vulgui tractar-se.
Crec que el més important és tenir clar els valors que volem transmetre i ser exemple d'ells. Ja que mancaria de sentit una educació basada en certs valors que pensem hem de transmetre, però no creiem en ells.
Una vegada que s'aconsegueix tenir clar aquestes bases é sonamental la nostra tasca docent, és oportú tenir en compte l'entorn, el context social, i no solament això

sinó també ser consenteixes que cada persona percep el món d'una manera diferent. Si la nostra tasca educativa s'encamina a potenciar aquesta idea amb els nens i nenes segurament aconseguirem que desenvolupin un esperit crític, que alimentin respostes argumentada.
D'altra banda la classe m'ha fet pensar en la característica general que tenim els humans de conformar-nos amb el més fàcil, de buscar les solucions més simples i d'adaptar-nos i acostumar-nos a tot. Això últim té un punt positiu que és la plasticitat que tenim per adaptar-nos. Però si traslladem aquesta plasticitat a la nostra societat ens transformem en persones que ens acostumem en un temps molt breu a la nostra realitat. I moltes vegades l'acceptem i la valorem com si no poguéssim modificar-la. En aquest punt no estic d'acord ja que reprenc la primera idea del text. Hem de ser professionals consenteixes del procés que hem de realitzar, és a dir, no podem acompanyar a nens i nenes de zero a sis anys sense abans tenir clar que hem de formar-nos contínuament, que hem de tenir una certa capacitat de resposta enfront dels successos de la realitat.
No podem tenir la iniciativa de qüestionar el perquè fem un blog en l'era de la tecnologia, al meu entendre aquestes actituds mostren el lluny que estem de l'esforç la voluntat i la realitat que ens envolta.